Dámaso's Decay

Caca Negra

2012-02-14T03:15:00.000-08:00

Sí, garrins i garrines, aneu sortint de l'hort, que per fi ha arribat l'entrada que tant esperàveu.

Els catalans hi tenim la mà trencada, en això de l'art i la música. Hem tingut grans compositors i músics com ara Manuel Blancafort i Pau Casals, tenim les sardanes com a música popular, així com artistes contemporanis que són la joia i el delit dels més joves. En definitiva, estem en un país amb una gran tradició musical i artística apta per a tots els gustos. Però mai en tenim prou.

És aquí on entra el grup que m'agrada molt i que us presento humilment. Es tracta de Pesta Porcina, uns grans músics molt ambiciosos de la comarca d'Osona que ens ofereixen una música plena de vessants i matisos. Un referent contemporani de la música catalana. Pesta Porcina (es diu que el significat del nom del grup queda reservat a les ments més privilegiades) van treballar durant 7 anys amb l'orquestra filharmònica de Barcelona fins que finalment van decidir separar-se'n perquè consideraven que allà no hi havia res més per aprendre. Sense el lideratge dels Grans Músics Osonencs, es va desencadenar una lluita interna pel poder entre dues sectes, 'Fills del Trombó Marcial' i 'Beethoven aún es Joven'. No cal dir que fou una lluita cruenta i sanguinària i tots dos bàndols van causar una gran mortaldat. Els cossos feien piles entre rius de sang. És per això que la Filharmònica de Barcelona ja no és el que era.

La Música de Pesta Porcina és subtil i hipnòtica. Imagineu-vos uns cadellets de llop saltironejant per un bosc nevat, jugant i mossegant-se, fent anar les potetes gràcilment en un joc innocent sota la mirada de la mare lloba. Aquesta és l'essència de Pesta Porcina. En una terra llunyana, en un turó poc freqüentat, un mussol surt del seu cau a la nit. Emprèn el vol lliure, sap on va però alhora no ho sap, com només les bèsties indòmites poden fer. En alguna granja de Vic, un porc observa el pagès (amb barretina) mentre el porta a l'escorxador. És un dia d'hivern i el vent els va en contra, com una mar arrissada, freda i invisible.

– És aquest el meu destí, amo?
–Sí, estimat porc. És la teva fi.
– Així ho accepto.

Aquesta és, senyores i senyors, la Música de Pesta Porcina.

Avís: La portada del disc pot estar lleugerament modificada

Pel que fa a la lírica, Pesta Porcina es dediquen majoritàriament a la poesia en sextets. En el seu moment, van decidir que es centrarien en les petites coses que rodegen la vida dels mortals per facilitar-nos la feina en la nostra limitada capacitat intel·lectual. Ja per acabar, us proposo un petit exercici: aturem-nos un moment per gaudir (en veu alta i amb entonació poètica) de la lletra d'una de les meves cançons preferides: l'Opus Caca Negra, on es fa una reinterpretació de tots els poemes de Miquel Martí i Pol. Espero els vostres comentaris d'agraïment.

Caca Negra

Encara que mengis flors, cagaràs merda
I si tens sang als budells, serà de color negre
Caca negra... se't remou pels intestins!
Caca negra... saps que la tens dins!

La ulcera estomacal no para de sagnar
Mai més menjaràs salsa picant
De sobte un rampell, t'estàs cagant
Tens la necessitat imperiosa de defecar

El menhir llisca pel colon tot arribant al recte
L'esfinter comença dilatar i l'anus a sagnar

Les teves deposicions fan molta pudor
Tanta, que ofenen a un mort
El cagarro ja és a la tassa
I que bé que s'ho passa!

Caca negra! - saps que estàs podrit!
Caca negra! - quina pudor el malparit!

Roman en silenci sepulcral
és fruït del teu sistema anal
Et fa llàstima tibar de la cadena
I dir adéu a la teva caca negra

Caca negra! - saps que estàs podrit!
Caca negra! - quina pudor el malparit!

El plaer de defecar
S'ha convertit en un suplici
Com si et foradessin amb agulles
La punta del prepuci
T'han sortit morenes
De tant de patiment
Semblen unes carbasses
De l'hort de Sant Climent

Caca negra! - saps que estàs podrit!
Caca negra! - quina pudor el malparit!

Caca Negra. Porcina, Pesta.

Extret de Tots Trempant! (8 de maig de 2008)

Rebeu, doncs, el Baptisme cultural que representa Pesta Porcina.

Primera ullada: els videojocs i la seva decadència

2012-02-11T18:29:00.000-08:00

Bon dia i bona hora. Abans he començat a preparar una entrada, però se m'ha fet tard, i he pensat que us en faré cinc cèntims amb una imatge. Ja ho diuen, que "una imatge val més que mil paraules" (si no t'ho creus, enhorabona, jo tampoc). Tingueu paciència, maleïts, que aquestes coses volen temps.

Oi que enteneu el meu malestar?

I a continuació, i per a què aquesta entrada no sigui totalment inútil, us poso una petita llista de jocs per a ordinador que he jugat i que he trobat no-decadents i de qualitat, i que per tant recomano. La llista no segueix cap ordre en particular. I si voleu veure els jocs en acció, aquí en teniu una demostració.

1. World of Goo

Un joc de trencaclosques innovador on hem de guiar una mena de mocs cap a una canonada que els xucla i els posa en una mena de líquid viscós negre. Potser aquesta explicació tan burda no li fa justícia, i per tant ho compensaré mostrant-vos una petita part del meravellós apartat sonor: ¡música, maestro!

2. Minecraft / Terraria

Aquests dos jocs em van sorprendre molt per la jugabilitat tan flexible que presenten. No hi ha objectius de cap tipus, ni història. Simplement, fes el que et vingui de gust. La diferència entre aquests dos jocs és que el punt fort de Minecraft és la construcció, mentre que el Terraria es centra més en el combat i l'exploració. M'agrada aquesta manca de pressions i de camins predeterminats. Cal que et cuidis de sobreviure cada nit, aconseguir recursos al teu ritme i anar fent. Tots dos tenen una ambientació molt especial.

3. Team Fortress 2

He provat molts shooters. No són el meu estil predilecte, però tenen alguna cosa que, de tant en tant em fan venir ganes de provar-ne'n (està bé, potser de tant en tant sóc víctima de tot el rebombori tècnic). La veritat és que la majoria m'acaben avorrint al cap d'unes cinc hores. No és el cas de Team Fortress 2 (porto unes 200 hores jugades). Es tracta d'un shooter en línia com qualsevol altre, amb la particularitat que s'ha de triar una classe, i cada classe té funcions diferents. Ni història ni hòsties. És competitivitat pura i dura. Si no us agraden els shooters, no crec que us agradi, però només us diré que té una de les jugabilitats més altes que he vist. A més, és gratis.

4. Vampire the Masquerade: Bloodlines

Aquest ja no és tan recent. Es tracta d'un joc de rol on ens posem en el paper d'un vampir que creem nosaltres a partir d'unes races i atributs que podem escollir. M'agrada molt la història, adulta i original, que no té por de tocar temes obscurs i sexuals. No és el joc perfecte, però no deixa de ser un bon joc, atrevit i interessant, i té molts moments molt bons.

5. Dungeons of Dredmor

Coneixeu el gènere dels dungeon crawlers? Dungeons of Dredmor n'és un. Gràfics primitius, so de dubtosa qualitat... i tot i així és un joc amb estil. El que més m'agrada d'aquest joc són els textos, que estan escrits amb molta originalitat i gràcia. Pel que fa al tema jugabilístic, pot ser una relació amor-odi. Personalment, aleatorietat total + permadeath = me gusta.

Death metal banyolí

2012-02-05T12:32:00.000-08:00

Em sembla que no sou gaires els quillegiu aquest blog, però m'és igual. He pensat que de tant en tantpujaré discos que m'agradin i que siguin difícils de trobar. Laidea és pujar-ne un cada diumenge, però segurament ho acabaré fentquan em vingui de gust...

Doncs bé, el primer disc és d'un vellgrup català, de Banyoles; una ciutat que personalment només conecde quan anàvem a fer-hi excursions amb l'escola i visitàvem unestany on es deia que hi vivia la Ramona, un peix molt vell. Unahistòria ben absurda, ara que hi penso.

Però deixem de banda les batalletes icentrem-nos en el tema que toca. El grup que us deixo són elsllegendaris Pulmons Negres! No sé si en aquells temps (corria el1994 quan van treure aquest disc) serien el primer grup de deathmetal català, però deurien ser dels primers, segurament. Si passemper alt la curiositat històrica del disc i ens fixem en la músicaen sí, escoltarem un death metal molt estàndard i sensecomplicacions, però ben tocat i força consistent; sens dubte moltmillor del que ens podem trobar avui dia.

Si et baixes el disc, fes el favor dedeixar algun comentari!

Víctima Innocent

Ens acabarem fent mal

2012-02-03T13:24:00.001-08:00

L'altre dia havia d'anara l'estació com moltes altres vegades. Feia un dia molt maco, i vaigdecidir que passaria pel mig del parc. Normalment no m'agrada gairetopar-me amb la gent del parc i sentir tota la cridòria, peròaquell dia em va venir de gust.

Hi havia tot de nens quepassaven l'estona jugant a futbol, a bàsquet, que passejaven el goso que simplement corrien per la gespa. Com és obvi, els més petitsanaven acompanyats d'adults. Jo passava pel bell mig del parc quanvaig presenciar la situació que us descric a continuació:

Un nen d'uns cinc anyspuja al tobogan sota la supervisió del seu avi. L'home, que no diures, aguanta la jaqueta i el berenar del seu nét mentre aquest pujales escales del tobogan amb il·lusió, amb aquella mena de seguretatinsegura tan característica dels nens d'aquesta edat. L'infantarriba fins a dalt de tot i somriu en veure la baixada que faràd'aquí uns instants.

–Com t'embrutis,cobraràs! –li etziba l'avi des d'abaix.

El nen no diu res; eslimita a mirar el seu avi durant uns segons i, després, baixa peltobogan amb cautela.

Vell xaruc i egoista, queportes el teu nét al parc i li prohibeixes embrutar-se la roba. Asobre, li esborres el somriure amb una amenaça. És una situacióque he vist massa sovint. De seguida ens preocupem, de seguida cridemi de seguida ens barallem. I com si no n'hi hagués prou amb aquestfàstic que portem a sobre, l'encomanem als petits amb amenaces odirectament amb bufetades. Si portem el nen al parc a jugar, ésnormal que s'embruti. De fet, és gairebé necessari.

Són situacions que uncop més demostren que hauríem de prendre'ns la vida amb méstranquil·litat. I, ja de pas, fer servir el cervellet. Amb això novull dir que no ens haguem de preocupar per res. Al contrari, hauríemde fer les coses amb el cap i el millor que poguem, però també hemd'acceptar-ne les conseqüències tranquil·lament. Posem-nos en elcas dels estudiants: quin sentit té, per exemple, lamentar-se perquèno hem aprovat un examen si no hem estudiat? Siguem una mica mésracionals.

Normalment, no passaràres si vessem un got d'aigua, si suspenem un examen o si perdem untren. I qui no vulgui aprendre d'aquests petits 'errors' (i al cap ia la fi, hauríem considerar els errors errors si desprésn'aprenem?) s'haurà d'espavilar. En definitiva, hauríem de perdre la por d'embrutar-nos,d'equivocar-nos i de passada anar amb més bona cara i més bonesintencions per la vida.

Deus Irae

2009-04-09T15:38:00.000-07:00

Philip K. Dick, Roger Zelazny
Deus Irae
Traducció: Beatriz Podestá

Deus Irae és el primer llibre que llegeixo d'aquests dos autors tan importants en el gènere de ciència ficció. Per a mi, aquesta que ha sigut una bona introducció al món de la fantasia.

La història és interessant i elaborada; no es tracta d'una novel•la plana i unidimensional, sinó que, a part de l’emoció de la trama i l’acció gairebé constant, es plantegen temes teològics i morals de manera interessant.

Els dos grans autors ens situen en un món post-apocalíptic ple de sorpreses desagradables de la mà de Tibor McMasters, un ésser humà "incomplet" que no té extremitats i que es desplaça per mitjà d'una espècie de carro elèctric.

Tot i que el llibre m'ha agradat molt, hi he trobat dos inconvenients. L'un, el menys greu, és la successió dels fets, de vegades una mica confusa, que ha fet que em perdés o que m'estranyés. L'altre, i aquest és greu, és la pèssima traducció que el llibre ha hagut de patir. Amb errors tipogràfics, ortogràfics, estilístics desesperants cada poques pàgines, la Beatriz Podestá s'ha cobert de glòria. És frustrant que veure com una bona història es veu perjudicada per una traducció així. Recomano aquest llibre, però eviteu la monstruosa traducció de l’editorial Ícaro.
___

Deus Irae es el primer libro que leo de estos dos escritores tan importantes dentro del género de la ciencia ficción. Para mí, esta ha sido una buena introducción al mundo de la fantasía.

La historia es interesante y elaborada; no se trata de una novela plana y unidimensional, sinó que, a parte de una emocionante trama y una acción casi constante, se plantean temas teológicos y morales de manera interesante.

Los dos grandes autores no sitúan en un mundo post-apocalíptico lleno de sorpresas desde la perspectiva de Tibor McMasters, un ser humano incompleto o “inc” que carece de extremidades y se desplaza por medio de una especie de carro eléctrico.

El libro me ha gustado mucho. Aun así, le he encontrado dos inconvenientes. El primero y menos grave es la sucesión de los hechos, a veces un poco confusa, que ha hecho que me perdiera en determinados momentos. El otro, gravísimo, es la pésima traducción que el libro ha tenido que sufrir. Con unos errores tipográficos, ortográficos, estilísticos y traductológicos que asomaban frecuentemente, Beatriz Podestá se ha cubierto de gloria. Es frustrante ver como una buena historia queda empañada por una traducción que simplemente no da la talla. Recomiendo este libro, pero evitad a toda costa la edición de la editorial Ícaro y a su traducción.

Nota: 8/10
Traducción: 2/10

Frankenstein

2008-09-27T12:27:00.000-07:00

Autor/a: Mary Shelley

Vaig trobar aquest llibre per casualitat en una llibreria de segona mà. Feia temps que tenia ganes de llegir-lo. No és que els best-sellers m'atreguin gaire, però en aquest cas, a més d'un best-seller, es tractava d'un clàssic reconegut. Em preguntava si compliria les meves expectatives, i us ben asseguro que ho ha fet.

A través del cinema, del teatre o d'adaptacions diverses, tothom coneix la història de Victor Frankenstein, però és la novel·la de Mary Shelley la que no us heu de perdre. El llibre en sí és molt fàcil de llegir. La història és enganxa de principi a fi i a més està molt ben escrita, i a més va acompanyada d'unes descripcions de paisatges (com és costum en les obres del Romanticisme) espectaculars.

En resum, una història inspirada i inspiradora que no s'ha de perdre ningú.

__________________________

Encontré este libro por casualidad en una librería de segunda mano. Hacía tiempo que tenía ganas de leerlo. No es que los best-sellers me atraigan mucho pero, en este caso, además de un best-seller, se trata de un clásico reconocido. Me preguntaba si cumpliría mis espectativas, y vaya si lo ha hecho.

A través del cine, del teatro o de adaptaciones varias, todo el mundo conoce la historia de Victor Frankenstein, pero es la novela de Mary Shelley la que no os debéis perder. El libro en sí es muy fácil de leer. La historia engancha de principio a fin y está muy bien escrita, y además va acompañada de unas descripciones de paisajes (como es costumbre en el Romanticismo) espectaculares.

En resumen, una novela inspirada e inspiradora que nadie se debe perder.

Nota: 10/10

La Mòmia 3 / La Momia 3

2008-08-24T13:48:00.000-07:00

Aquí arriba la Mòmia 3, companys. Ja podeu començar a tremolar. Qui més qui menys ja sap que les dues pel·lícules anteriors no són grans contribucions al cinema contemporani. No estem davant de l'excepció. Una pel·lícula simple, sense pretencions, que busca entretenir el personal. Ens preparem, per tant, per mantenir les nostres expectatives al seu lloc, i comencem a veure la pel·lícula...

M'agradaria saber a quin públic va dirigida aquesta abominació. Les meves expectatives eren realistes, tal com he dit, i tot i així la cosa no va funcionar. Ho sento, mòmia, però no les puc rebaixar més. Guió desastrós, actuació vergonyosa, falta de coherència per tot arreu, etc. No cal que entri en detalls. Això sí: efectes especials d'última generació.

Sort que per alguna raó aquell dia només es pagaven 4€.

2/10

______________________________________________________________

Aquí llega la Momia 3, amigos. Ya podéis empezar a temblar. Más o menos ya se sabe que las dos películas anteriores no son grandes contribuciones al cine contemporáneo. No estamos ante la excepción: Una película simple, sin pretensiones, que busca entretener al personal. Nos preparamos, por tanto, para mantener las espectativas en su sitio, y empezamos a ver la película.

Me gustaría saber a qué tipo de público va dirigida esta abominación. Mis espectativas eran realistas, tal como he dicho, y aun así la cosa no funcionó. Lo siento, Momia, pero ya no las puedo rebajar más. Guión desastroso, actuación vergonzosa, falta de coherencia por todas partes, etc. No hace falta que entre en detalles. Eso sí: efectos especiales de última generación.

Suerte que por alguna razón ese día sólo se pagaban 4€.

2/10

Un món sense fi / Un mundo sin fin

2008-08-09T11:07:00.000-07:00

Títol original: A world without end.
Autor: Ken Follett
1258 pàgines.

Aquesta és l'esperada segona part de la famosa novel·la Els pilars de la terra, segurament l'obra més coneguda de Ken Follett. La història continua 200 anys després dels fets que van tenir lloc a la primera part. Està, per tant, ambientada a l'Anglaterra feudal del segle XIV.

Igual que el primer llibre, es tracta d'una història èpica, tot i que molt senzilla i superficial. Seria l'equivalent a anar a veure una pel·lícula d'acció americana al cinema: l'acció és ràpida i la satisfacció immediata. Això pot estar bé o malament segons els gustos del lector...tanmateix, si us va agradar la primera novel·la, aquesta també us agradarà.

Una cosa que no m'ha agradat és que Ken Follett no s'ha escarrassat gaire a l'hora d'inventar coses noves. Hi ha personatges similars, situacions semblants...i en definitiva massa referències a la primera història (també cal dir que se suposa que els personatges són els descendents directes dels de la primera part...). Al cap i a la fi, és la continuació d'un best-seller.

Recomano aquest llibre a qui li agradi el tema medieval i disfruti amb l'acció i l'emoció. També és un bon llibre per als lectors no habituals.

+ Emocionant, bona acció, girs inesperats de la trama, bona ambientació.
- Superficial, molt semblant a la primera història, menys bo que el primer, la seva finalitat és fer diners i no ho amaga.

NOTA: 7

___________________________________________________________________________

Título original: A world without end.
Autor: Ken Follett.
1258 páginas.

Esta es la esperada segunda parte de la famosa novela Los Pilares de la Tierra, probablemente la obra más conocida de Ken Follett. La historia continúa 200 años después de lo que tuvo lugar en la primera parte. Está, pues, ambientada en la Inglaterra feudal del siglo XIV.

Igual que el primer libro, se trata de una historia épica, si bien muy sencilla y superficial. Sería lo equivalente a ir a ver una película de acción americana al cine: la acción es rápida y la satisfacción inmediata. Esto puede estar bien o mal dependiendo de los gustos del lector... de todas maneras, si os gustó la primera novela, esta también lo hará.

Algo que no me ha gustado es que Kenn Follett no se ha esforzado mucho a la hora de inventar nuevas cosas. Los personajes y las situaciones son similares, y en definitiva hay demasiados guiños y referencias a la primera historia (también hay que decir que se supone que los personajes son descendientes directos de los de la primera parte...). Al fin y al cabo, es la continuación de un best-seller.

Recomiendo este libro a quien le guste el tema medieval y disfrute con la acción y la emoción. También es un buen libro para los lectores no habituales.

+ Emocionante, buena acción, giros inesperados de la trama, buena ambientación.
- Superficial, muy parecida a la primera historia, peor que el primero, su finalidad es hacer dinero y no lo esconde.

Nota: 7

Reviews

2008-08-09T10:46:00.000-07:00

El meu amic Halfmat ha decidit fer reviews de diferents coses en el seu blog. Em va preguntar si m'animaria a contribuir-hi i m'ha semblat que és una bona idea.

He esborrat l'antic contigut d'aquest blog perquè no venia al cas i em feia una mica de vergonya. A més, què n'ha de fer l'altra gent dels meus somnis? Crec que el blog serà de més utilitat si vaig fent diferents anàlisis de coses.

Les reviews les faré en català i en espanyol en agraïment a en Pablo per haver-me convidat a participar en aquesta iniciativa. Gràcies, company. Ara bé, la resta d'entrades que pugui fer que no siguin anàlisis seran estrictament en català.